Per davant del dubte

Per davant dels dubtes Les certeses mai arriben abans que l’error. Foto feta per: @charlesfd.pov Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest La incertesa ens supera, i encara més quan és personal. Ens inquieta allò que no podem controlar. Reaccionem amb rigidesa, posem normes, de vegades amb una fredor inexplicable. De fet, el més sensat seria fer tot al contrari: donar suport sense expectatives. Dit d’una altra manera, respectar la llibertat de cadascú a trobar el seu camí tal com cregui oportú. Sempre sembla envoltar les nostres decisions. És a dir, quan ens enfrontem a situacions on el resultat és desconegut, no només ens veiem empesos a especular sobre el futur, sinó que a més s’espera que gestionem les nostres preocupacions amb una calma estoica. A qui viu immers en la incertesa se li exigeix: serenitat, control, una visió clara cap endavant, com si el simple fet de planificar pogués treure la por al buit. Amb cada decisió no només s’enfronten a la possibilitat d’un error, sinó que, a més, se’ls fa responsables de no haver previst tots els possibles escenaris, com si tinguessin la capacitat de llegir el futur. Als que prenen riscos (m’incloc), se’ls exigeix que no dubtin en el moment de la decisió, en una entrevista de feina, en l’entorn familiar, o a l’hora de canviar de ciutat, just quan, esgotats pel pes de l’incert, senten que no poden més. Però dubta, no et preocupis, dubta. Al final, les certeses mai arriben abans que l’error. Per davant del dubte Les certeses mai arriben abans que l’error. Foto feta per: @charlesfd.pov Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest PUBLICITAT La incertesa ens supera, i encara més quan és personal. Ens inquieta allò que no podem controlar. Reaccionem amb rigidesa, posem normes, de vegades amb una fredor inexplicable. De fet, el més sensat seria fer tot al contrari: donar suport sense expectatives. Dit d’una altra manera, respectar la llibertat de cadascú a trobar el seu camí tal com cregui oportú. Sempre sembla envoltar les nostres decisions. És a dir, quan ens enfrontem a situacions on el resultat és desconegut, no només ens veiem empesos a especular sobre el futur, sinó que a més s’espera que gestionem les nostres preocupacions amb una calma estoica. A qui viu immers en la incertesa se li exigeix: serenitat, control, una visió clara cap endavant, com si el simple fet de planificar pogués treure la por al buit. Amb cada decisió no només s’enfronten a la possibilitat d’un error, sinó que, a més, se’ls fa responsables de no haver previst tots els possibles escenaris, com si tinguessin la capacitat de llegir el futur. Als que prenen riscos (m’incloc), se’ls exigeix que no dubtin en el moment de la decisió, en una entrevista de feina, en l’entorn familiar, o a l’hora de canviar de ciutat, just quan, esgotats pel pes de l’incert, senten que no poden més. Però dubta, no et preocupis, dubta. Al final, les certeses mai arriben abans que l’error. Boletín de Ciencia Rep el teu butlletí Artículos Relacionados Escrits. relacionats. L’invasió de la urgència L’invasió de la urgència Ens hem convertit en cronistes del futur,… El ritme que sempre ballem La rutina es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem tornar a visitar. La solitud dels qui no menteixen Qui no menteix paga un preu molt alt, però també viu amb una llibertat que molts envegen. Amor amb rebut Abans, una trucada telefònica era un gest d’amor i preocupació genuïna. Avui dia en rebre’n una…
La dimensió dels avis

La dimensió dels avis El primer cop de realitat el reps quan els avis marxen. Foto feta per: @charlesfd.pov Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest El primer cop de realitat el reps quan els avis marxen. Aquell dia en què ja no perceps les seves olors i desapareixen les renyades afectuoses per no menjar prou. Les converses perden aquella espurna que feien dels caps de setmana un món nou. És llavors quan entens que allò que coneixies com estabilitat venia d’ells. Potser és això el que es troba a faltar; potser és això el que remou. Hi ha una part de la vida que un assumeix com eterna, especialment quan ets petit. Els avis són aquesta presència constant, com si sempre haguessin estat allà, amb les seves manies i les seves històries de temps passats. No t’adones de com estructuren el teu món fins que un dia et falta la seva veu. Un cop eren el centre de les sobretaules, ara només en queden silencis incòmodes, i és aquí on comences a comprendre el seu veritable pes dins la família. El buit que deixen no s’omple mai del tot. Els records es tornen més borrosos amb el temps, però el sentiment d’absència es manté viu. La seva falta es filtra en les petites coses: en aquells menjars que ja no tenen el mateix gust o en les històries que ningú més podrà contar com ho feien ells. Al final, els avis no només deixen records, sinó la seva forma única de construir el món. La dimensió dels avis El primer cop de realitat el reps quan els avis marxen. Foto feta per: @charlesfd.pov Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest PUBLICITAT El primer cop de realitat el reps quan els avis marxen. Aquell dia en què ja no perceps les seves olors i desapareixen les renyades afectuoses per no menjar prou. Les converses perden aquella espurna que feien dels caps de setmana un món nou. És llavors quan entens que allò que coneixies com estabilitat venia d’ells. Potser és això el que es troba a faltar; potser és això el que remou. Hi ha una part de la vida que un assumeix com eterna, especialment quan ets petit. Els avis són aquesta presència constant, com si sempre haguessin estat allà, amb les seves manies i les seves històries de temps passats. No t’adones de com estructuren el teu món fins que un dia et falta la seva veu. Un cop eren el centre de les sobretaules, ara només en queden silencis incòmodes, i és aquí on comences a comprendre el seu veritable pes dins la família. El buit que deixen no s’omple mai del tot. Els records es tornen més borrosos amb el temps, però el sentiment d’absència es manté viu. La seva falta es filtra en les petites coses: en aquells menjars que ja no tenen el mateix gust o en les històries que ningú més podrà contar com ho feien ells. Al final, els avis no només deixen records, sinó la seva forma única de construir el món. Boletín de Ciencia Rep el teu butlletí Artículos Relacionados Escrits. relacionats. L’invasió de la urgència L’invasió de la urgència Ens hem convertit en cronistes del futur,… El ritme que sempre ballem La rutina es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem tornar a visitar. La solitud dels qui no menteixen Qui no menteix paga un preu molt alt, però també viu amb una llibertat que molts envegen. Amor amb rebut Abans, una trucada telefònica era un gest d’amor i preocupació genuïna. Avui dia en rebre’n una…
Pes nocturn

Pes nocturn Dormir bé, si em pregunten, és l’acte més íntim i difícil de practicar. Foto feta per: @razgar_photos Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest Dormir bé, si em pregunten, és l’acte més íntim i difícil de practicar. Me’n vaig a dormir tard, sempre més tard del que hauria, i cada vegada sento que perdo alguna cosa més que només hores de son. És com si hi hagués una distància entre el que necessito i el que realment faig. I malgrat saber-ho, tot i notar el pes del cansament acumulant-se, caic en el mateix cicle, estació rere estació, nit rere nit. Cada vegada que tanco els ulls, sembla que les preocupacions del dia es colen en els somnis, convertint el repòs en una batalla constant. Penso en tot allò que ha quedat pendent, en les paraules que no he dit i en les decisions que no he pres. És com si el dia es negués a acabar, com si el món no em permetés desconnectar completament. I així, amb el cap ple de soroll, el son es retarda i la nit es converteix en una espera silenciosa que sembla només marxar amb l’ajuda de pòdcasts o música estimulant. Al matí, amb els ulls pesants, em prometo que avui serà diferent, que aquesta nit cuidaré el meu descans com si fos el bé més preuat. Però sé que, en el fons, hi ha una part de mi que s’ha acostumat a la falta de son, a la inèrcia d’aquest cicle. Potser, en el fons, encara estic aprenent a donar-me el permís de descansar de veritat. Pes nocturn Dormir bé, si em pregunten, és l’acte més íntim i difícil de practicar. Foto feta per: @razgar_photos Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest PUBLICITAT Dormir bé, si em pregunten, és l’acte més íntim i difícil de practicar. Me’n vaig a dormir tard, sempre més tard del que hauria, i cada vegada sento que perdo alguna cosa més que només hores de son. És com si hi hagués una distància entre el que necessito i el que realment faig. I malgrat saber-ho, tot i notar el pes del cansament acumulant-se, caic en el mateix cicle, estació rere estació, nit rere nit. Cada vegada que tanco els ulls, sembla que les preocupacions del dia es colen en els somnis, convertint el repòs en una batalla constant. Penso en tot allò que ha quedat pendent, en les paraules que no he dit i en les decisions que no he pres. És com si el dia es negués a acabar, com si el món no em permetés desconnectar completament. I així, amb el cap ple de soroll, el son es retarda i la nit es converteix en una espera silenciosa que sembla només marxar amb l’ajuda de pòdcasts o música estimulant. Al matí, amb els ulls pesants, em prometo que avui serà diferent, que aquesta nit cuidaré el meu descans com si fos el bé més preuat. Però sé que, en el fons, hi ha una part de mi que s’ha acostumat a la falta de son, a la inèrcia d’aquest cicle. Potser, en el fons, encara estic aprenent a donar-me el permís de descansar de veritat. Boletín de Ciencia Rep el teu butlletí Artículos Relacionados Escrits. relacionats. L’invasió de la urgència L’invasió de la urgència Ens hem convertit en cronistes del futur,… El ritme que sempre ballem La rutina es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem tornar a visitar. La solitud dels qui no menteixen Qui no menteix paga un preu molt alt, però també viu amb una llibertat que molts envegen. Amor amb rebut Abans, una trucada telefònica era un gest d’amor i preocupació genuïna. Avui dia en rebre’n una…
Oportunitats sense pau

Oportunitats sense pau No és que faltin moments per gaudir, sinó que la impressió d’haver d’escollir constantment ens deixa insatisfets. Foto feta per: @razgar_photos Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest Mai abans havia estat tan tangible la idea de posseir-ho tot, però en aquesta recerca constant també es manifesta la insatisfacció. A qualsevol lloc, se’ns presenten possibilitats noves, suggerents, a les quals és impossible dir que no. Però, curiosament, aquesta promesa de plenitud ens deixa cada vegada més buits. Com més opcions tenim, més gran és la sensació de pèrdua, de no haver triat bé, de no haver viscut prou. L’era de les oportunitats il·limitades ha omplert els nostres dies d’eleccions interminables. No és que faltin moments per gaudir, sinó que la impressió d’haver d’escollir constantment ens deixa insatisfets. Cada decisió sembla carregar amb el pes del que deixem enrere. Entre amistats que es refreden, objectius que canvien i opcions que es multipliquen, sempre queda la sensació que alguna cosa millor se’ns escapa. Aquesta era s’ha convertit en la del penediment constant. Mai sembla suficient, però sempre ens queden dubtes. Ens trobem davant una paradoxa amarga: la llibertat de triar s’ha convertit en la nostra gàbia més gran. Atrapats en les eleccions que fem i les que no, com si el fet de prendre un camí ens condemnés a lamentar els altres. I això ens pesa. Ens pesa tant que ja no sabem si hem viscut prou bé o si encara queda alguna cosa més a perseguir. El que ens han venut com una era de plenitud és, en realitat, una cursa sense fi. I en aquesta cursa, correm amb l’angoixa d’escapar d’una insatisfacció constant. Potser la clau no està en triar més ni en fer més, sinó en acceptar que no podem tenir-ho tot. Potser, només així, podem començar a alliberar-nos d’aquesta pressió que nosaltres mateixos hem alimentat. Oportunitats sense pau No és que faltin moments per gaudir, sinó que la impressió d’haver d’escollir constantment ens deixa insatisfets. Foto feta per: @razgar_photos Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest PUBLICITAT Mai abans havia estat tan tangible la idea de posseir-ho tot, però en aquesta recerca constant també es manifesta la insatisfacció. A qualsevol lloc, se’ns presenten possibilitats noves, suggerents, a les quals és impossible dir que no. Però, curiosament, aquesta promesa de plenitud ens deixa cada vegada més buits. Com més opcions tenim, més gran és la sensació de pèrdua, de no haver triat bé, de no haver viscut prou. L’era de les oportunitats il·limitades ha omplert els nostres dies d’eleccions interminables. No és que faltin moments per gaudir, sinó que la impressió d’haver d’escollir constantment ens deixa insatisfets. Cada decisió sembla carregar amb el pes del que deixem enrere. Entre amistats que es refreden, objectius que canvien i opcions que es multipliquen, sempre queda la sensació que alguna cosa millor se’ns escapa. Aquesta era s’ha convertit en la del penediment constant. Mai sembla suficient, però sempre ens queden dubtes. Ens trobem davant una paradoxa amarga: la llibertat de triar s’ha convertit en la nostra gàbia més gran. Atrapats en les eleccions que fem i les que no, com si el fet de prendre un camí ens condemnés a lamentar els altres. I això ens pesa. Ens pesa tant que ja no sabem si hem viscut prou bé o si encara queda alguna cosa més a perseguir. El que ens han venut com una era de plenitud és, en realitat, una cursa sense fi. I en aquesta cursa, correm amb l’angoixa d’escapar d’una insatisfacció constant. Potser la clau no està en triar més ni en fer més, sinó en acceptar que no podem tenir-ho tot. Potser, només així, podem començar a alliberar-nos d’aquesta pressió que nosaltres mateixos hem alimentat. Boletín de Ciencia Rep el teu butlletí Artículos Relacionados Escrits. relacionats. L’invasió de la urgència L’invasió de la urgència Ens hem convertit en cronistes del futur,… El ritme que sempre ballem La rutina es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem tornar a visitar. La solitud dels qui no menteixen Qui no menteix paga un preu molt alt, però també viu amb una llibertat que molts envegen. Amor amb rebut Abans, una trucada telefònica era un gest d’amor i preocupació genuïna. Avui dia en rebre’n una…
L’invasió de la urgència

L’invasió de la urgència Ens hem convertit en cronistes del futur, en lloc de viure plenament. Foto feta per: @charlesfd.pov Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest Vivim immersos en una cursa constant, on tot ha de passar abans del que li pertoca. La paciència s’ha convertit en una virtut poc practicada, i la pressa, en l’única norma. Ja no deixem que les coses succeeixin al seu ritme natural, sinó que les forcem, les anticipem. El temps, que abans fluïa amb calma, ara se’ns escapa entre les mans com si tingués pressa per avançar-se a si mateix. I nosaltres, lluny de resistir-nos-hi, l’esperonem. Cada petit canvi en el clima, cada mínima alteració, ens fa saltar al futur sense ni tan sols mirar el present. Hi ha una mena d’ànsia generalitzada per tot. Amb prou feines baixen un parell de graus les temperatures, i aquells que fa només dos dies adoraven l’estiu, ja compten els dies per Nadal, sense ni tan sols aturar-se a gaudir de la tardor. Ens precipitem a canviar-ho tot: la roba, les rutines, com si sempre estiguéssim un pas per davant del present. Aquesta pressa per anunciar el que vindrà ens arrabassa l’encant de viure el moment. Ens hem convertit en cronistes del futur, en lloc de viure’l plenament. Potser la veritable invasió no és la de la pressa, sinó la de la nostra incapacitat per frenar-la. Ens hem acostumat tant a viure en aquest estat d’anticipació que ens sembla normal. Però, potser, si ens aturéssim un moment, si decidíssim viure el que és ara, trobaríem que el temps, de fet, no ens devora: som nosaltres els qui ens empassem la vida amb una urgència mal entesa. Deixar que l’ara sigui ara, que l’estació arribi quan toca, potser ens retornaria una mica d’aquella calma que hem anat perdent. L’invasió de la úrgencia Ens hem convertit en cronistes del futur, en lloc de viure plenament. Foto feta per: @charlesfd.pov Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest PUBLICITAT Drop Cap Article Vivim immersos en una cursa constant, on tot ha de passar abans del que li pertoca. La paciència s’ha convertit en una virtut poc practicada, i la pressa, en l’única norma. Ja no deixem que les coses succeeixin al seu ritme natural, sinó que les forcem, les anticipem. El temps, que abans fluïa amb calma, ara se’ns escapa entre les mans com si tingués pressa per avançar-se a si mateix. I nosaltres, lluny de resistir-nos-hi, l’esperonem. Cada petit canvi en el clima, cada mínima alteració, ens fa saltar al futur sense ni tan sols mirar el present. Hi ha una mena d’ànsia generalitzada per tot. Amb prou feines baixen un parell de graus les temperatures, i aquells que fa només dos dies adoraven l’estiu, ja compten els dies per Nadal, sense ni tan sols aturar-se a gaudir de la tardor. Ens precipitem a canviar-ho tot: la roba, les rutines, com si sempre estiguéssim un pas per davant del present. Aquesta pressa per anunciar el que vindrà ens arrabassa l’encant de viure el moment. Ens hem convertit en cronistes del futur, en lloc de viure’l plenament. Potser la veritable invasió no és la de la pressa, sinó la de la nostra incapacitat per frenar-la. Ens hem acostumat tant a viure en aquest estat d’anticipació que ens sembla normal. Però, potser, si ens aturéssim un moment, si decidíssim viure el que és ara, trobaríem que el temps, de fet, no ens devora: som nosaltres els qui ens empassem la vida amb una urgència mal entesa. Deixar que l’ara sigui ara, que l’estació arribi quan toca, potser ens retornaria una mica d’aquella calma que hem anat perdent. Boletín de Ciencia Rep el teu butlletí Artículos Relacionados Escrits. relacionats. L’invasió de la urgència L’invasió de la urgència Ens hem convertit en cronistes del futur,… El ritme que sempre ballem La rutina es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem tornar a visitar. La solitud dels qui no menteixen Qui no menteix paga un preu molt alt, però també viu amb una llibertat que molts envegen. Amor amb rebut Abans, una trucada telefònica era un gest d’amor i preocupació genuïna. Avui dia en rebre’n una…
El ritme que sempre ballem

El ritme que sempre ballem La rutina es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem tornar a visitar. Foto feta per: @charlesfd.pov Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest Setembre marca el retorn. Les vacances es dilueixen entre agendes que es reactiven, horaris que s’estructuren, sabates que tornen a trepitjar carrers coneguts i un rellotge que torna a dictar els nostres moviments amb la precisió implacable de sempre. És un moment carregat d’una estranya barreja de nostàlgia i alleujament. Tornem a allò que som, a la rutina que, malgrat tot, ens sosté i ens ofereix un cert consol en el seu ordre previsible. Hi ha una bellesa oculta en aquesta repetició constant dels gestos diaris, una serenitat que ens permet veure la vida des d’una perspectiva més calmada. Potser mai li hem donat prou valor a aquest retorn a la normalitat. Tornar a la rutina no és un pas enrere, sinó una reafirmació de qui som i de la nostra capacitat de fer les coses. Sempre he pensat que hi ha alguna cosa gairebé poètica en aquest ritme que ens imposa la vida quotidiana, un ritme que, amb els anys, aprenem a abraçar. Quan érem més joves, ens rebel·làvem contra la idea de la rutina. Ens semblava un monstre que ens privava de la llibertat, una presó que ens feia caminar per senders preestablerts, sense espai per a la sorpresa o la novetat. Però, amb el temps, lluny de ser una limitació, pot convertir-se en una font d’equilibri, un lloc on la vida pren forma de manera més orgànica. És curiós com, malgrat viure en un món que idolatra la novetat, la rutina ens protegeix del caos. Quan el món s’omple de canvis i notícies aclaparadores, aquesta es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem visitar. Tornar al camí conegut permet a l’ànima retrobar allò que havia perdut. Després de les vacances d’estiu, hi ha un moment especial en el retorn a la feina, a l’escola o a les nostres tasques diàries. És com si cada setembre ens donés una oportunitat de començar de nou, de retrobar-nos amb allò que som i amb allò que volem ser. Aquesta tornada no és un acte mecànic, sinó una possibilitat d’aturar-nos i observar la nostra vida des d’un nou angle. El ritme que sempre ballem La rutina es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem tornar a visitar. Foto feta per: @razgar_photos Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest PUBLICITAT Setembre marca el retorn. Les vacances es dilueixen entre agendes que es reactiven, horaris que s’estructuren, sabates que tornen a trepitjar carrers coneguts i un rellotge que torna a dictar els nostres moviments amb la precisió implacable de sempre. És un moment carregat d’una estranya barreja de nostàlgia i alleujament. Tornem a allò que som, a la rutina que, malgrat tot, ens sosté i ens ofereix un cert consol en el seu ordre previsible. Hi ha una bellesa oculta en aquesta repetició constant dels gestos diaris, una serenitat que ens permet veure la vida des d’una perspectiva més calmada. Potser mai li hem donat prou valor a aquest retorn a la normalitat. Tornar a la rutina no és un pas enrere, sinó una reafirmació de qui som i de la nostra capacitat de fer les coses. Sempre he pensat que hi ha alguna cosa gairebé poètica en aquest ritme que ens imposa la vida quotidiana, un ritme que, amb els anys, aprenem a abraçar. Quan érem més joves, ens rebel·làvem contra la idea de la rutina. Ens semblava un monstre que ens privava de la llibertat, una presó que ens feia caminar per senders preestablerts, sense espai per a la sorpresa o la novetat. Però, amb el temps, lluny de ser una limitació, pot convertir-se en una font d’equilibri, un lloc on la vida pren forma de manera més orgànica. És curiós com, malgrat viure en un món que idolatra la novetat, la rutina ens protegeix del caos. Quan el món s’omple de canvis i notícies aclaparadores, aquesta es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem visitar. Tornar al camí conegut permet a l’ànima retrobar allò que havia perdut. Després de les vacances d’estiu, hi ha un moment especial en el retorn a la feina, a l’escola o a les nostres tasques diàries. És com si cada setembre ens donés una oportunitat de començar de nou, de retrobar-nos amb allò que som i amb allò que volem ser. Aquesta tornada no és un acte mecànic, sinó una possibilitat d’aturar-nos i observar la nostra vida des d’un nou angle. Boletín de Ciencia Rep el teu butlletí Artículos Relacionados Escrits. relacionats. La solitud dels qui no menteixen Qui no menteix paga un preu molt alt, però també viu amb una llibertat que molts envegen. El ritme que sempre ballem La rutina es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem tornar a visitar. Amor amb rebut Abans, una trucada telefònica era un gest d’amor i preocupació genuïna. Avui dia en rebre’n una… L’invasió de la urgència L’invasió de la urgència Ens hem convertit en cronistes del futur,…
L’oblit alliberador

L’oblit alliberador En 100 anys, ningú tindrà presents les teves experiencies. Foto feta per: @razgar_photos Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest En 100 anys, ningú se’n recordarà de tu. Ningú tindrà presents les teves experiencies, les vegades que vas perdre el tren, els projectes que no et van sortir bé o els dies que no vas trobar aparcament. Desapareixerà tot, fins als malentesos amb proveïdors, les ruptures, les nits sense dormir o aquella mudança eterna. És dur, però alhora alliberador. Aprofita per a viure, arriscar i perseguir. No deixis que agafin relleváncia les coses que s’oblidaran amb la distáncia. L’oblit alliberador En 100 anys, ningú tindrà presents les teves experiencies. Foto feta per: @razgar_photos Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest En 100 anys, ningú se’n recordarà de tu. Ningú tindrà presents les teves experiències, les vegades que vas perdre el tren, els projectes que no et van sortir bé o els dies que no vas trobar aparcament. Desapareixerà tot, fins als malentesos amb proveïdors, les ruptures, les nits sense dormir o aquella mudança eterna. És dur, però alhora alliberador. Aprofita per a viure, arriscar i perseguir. No deixis que agafin rellevància les coses que s’oblidaran amb la distància.
Amor amb rebut

Amor amb rebut Abans, una trucada telefònica era un gest d’amor i preocupació genuïna. Avui dia, en rebre’n una, el primer pensament no és d’alegria o curiositat, sinó de sospita… Foto feta per: @charlesfd.pov Amor amb rebut Abans, una trucada telefònica era un gest d’amor i preocupació genuïna. Avui dia, en rebre’n una, el primer pensament no és d’alegria o curiositat, sinó de sospita… Foto feta per: @charlesfd.pov Només Tu escriptor Instagram X-twitter Pinterest PUBLICITAT Hem creuat una línia invisible on tot està en venda: les nostres dades, la nostra privacitat, i fins i tot les nostres relacions. Hem normalitzat vendre-ho tot, sovint sense ni tan sols adonar-nos-en. El que abans valoràvem i protegíem gelosament, ara s’intercanvia com una simple mercaderia. Abans, una trucada telefònica era un gest d’amor i preocupació genuïna. Avui dia, en rebre’n una, el primer pensament no és d’alegria o curiositat, sinó de sospita, i això, a la confiança, pilar fonamental de qualsevol relació, li treu tota la seva protecció. Ens hem anat convertint en venedors de la nostra pròpia existència, oferint fragments de la nostra intimitat sense aturar-nos a pensar en el valor real del que estem perdent. Hem sacrificat qualsevol enllaç profund per la comoditat, l’amistat per la superficialitat, i la privacitat per la visibilitat constant. I, en aquest procés, potser estem deixant enrere quelcom essencial, una part de la nostra essència humana que, a poc a poc, es va esvaint. El preu final d’aquesta pèrdua, potser ja és massa alt.