El primer cop de realitat el reps quan els avis marxen. Aquell dia en què ja no perceps les seves olors i desapareixen les renyades afectuoses per no menjar prou. Les converses perden aquella espurna que feien dels caps de setmana un món nou. És llavors quan entens que allò que coneixies com estabilitat venia d’ells. Potser és això el que es troba a faltar; potser és això el que remou.

Hi ha una part de la vida que un assumeix com eterna, especialment quan ets petit. Els avis són aquesta presència constant, com si sempre haguessin estat allà, amb les seves manies i les seves històries de temps passats. No t’adones de com estructuren el teu món fins que un dia et falta la seva veu. Un cop eren el centre de les sobretaules, ara només en queden silencis incòmodes, i és aquí on comences a comprendre el seu veritable pes dins la família.

El buit que deixen no s'omple mai del tot. Els records es tornen més borrosos amb el temps, però el sentiment d’absència es manté viu. La seva falta es filtra en les petites coses: en aquells menjars que ja no tenen el mateix gust o en les històries que ningú més podrà contar com ho feien ells. Al final, els avis no només deixen records, sinó la seva forma única de construir el món.