Setembre marca el retorn. Les vacances es dilueixen entre agendes que es reactiven, horaris que s’estructuren, sabates que tornen a trepitjar carrers coneguts i un rellotge que torna a dictar els nostres moviments amb la precisió implacable de sempre. És un moment carregat d’una estranya barreja de nostàlgia i alleujament. Tornem a allò que som, a la rutina que, malgrat tot, ens sosté i ens ofereix un cert consol en el seu ordre previsible. Hi ha una bellesa oculta en aquesta repetició constant dels gestos diaris, una serenitat que ens permet veure la vida des d’una perspectiva més calmada. Potser mai li hem donat prou valor a aquest retorn a la normalitat. Tornar a la rutina no és un pas enrere, sinó una reafirmació de qui som i de la nostra capacitat de fer les coses.

Sempre he pensat que hi ha alguna cosa gairebé poètica en aquest ritme que ens imposa la vida quotidiana, un ritme que, amb els anys, aprenem a abraçar. Quan érem més joves, ens rebel·làvem contra la idea de la rutina. Ens semblava un monstre que ens privava de la llibertat, una presó que ens feia caminar per senders preestablerts, sense espai per a la sorpresa o la novetat. Però, amb el temps, lluny de ser una limitació, pot convertir-se en una font d’equilibri, un lloc on la vida pren forma de manera més orgànica.

És curiós com, malgrat viure en un món que idolatra la novetat, la rutina ens protegeix del caos. Quan el món s'omple de canvis i notícies aclaparadores, aquesta es converteix en una petita illa de plaer que, tard o d’hora, tots desitgem visitar. Tornar al camí conegut permet a l’ànima retrobar allò que havia perdut.

Després de les vacances d’estiu, hi ha un moment especial en el retorn a la feina, a l’escola o a les nostres tasques diàries. És com si cada setembre ens donés una oportunitat de començar de nou, de retrobar-nos amb allò que som i amb allò que volem ser. Aquesta tornada no és un acte mecànic, sinó una possibilitat d’aturar-nos i observar la nostra vida des d’un nou angle.