Mai abans havia estat tan tangible la idea de posseir-ho tot, però en aquesta recerca constant també es manifesta la insatisfacció. A qualsevol lloc, se'ns presenten possibilitats noves, suggerents, a les quals és impossible dir que no. Però, curiosament, aquesta promesa de plenitud ens deixa cada vegada més buits. Com més opcions tenim, més gran és la sensació de pèrdua, de no haver triat bé, de no haver viscut prou.

L'era de les oportunitats il·limitades ha omplert els nostres dies d'eleccions interminables. No és que faltin moments per gaudir, sinó que la impressió d'haver d'escollir constantment ens deixa insatisfets. Cada decisió sembla carregar amb el pes del que deixem enrere. Entre amistats que es refreden, objectius que canvien i opcions que es multipliquen, sempre queda la sensació que alguna cosa millor se'ns escapa. Aquesta era s'ha convertit en la del penediment constant. Mai sembla suficient, però sempre ens queden dubtes.

Ens trobem davant una paradoxa amarga: la llibertat de triar s'ha convertit en la nostra gàbia més gran. Atrapats en les eleccions que fem i les que no, com si el fet de prendre un camí ens condemnés a lamentar els altres. I això ens pesa. Ens pesa tant que ja no sabem si hem viscut prou bé o si encara queda alguna cosa més a perseguir.

El que ens han venut com una era de plenitud és, en realitat, una cursa sense fi. I en aquesta cursa, correm amb l'angoixa d'escapar d'una insatisfacció constant. Potser la clau no està en triar més ni en fer més, sinó en acceptar que no podem tenir-ho tot. Potser, només així, podem començar a alliberar-nos d'aquesta pressió que nosaltres mateixos hem alimentat.