Hi ha una mena d’ànsia generalitzada per tot. Amb prou feines baixen un parell de graus les temperatures, i aquells que fa només dos dies adoraven l’estiu, ja compten els dies per Nadal, sense ni tan sols aturar-se a gaudir de la tardor. Ens precipitem a canviar-ho tot: la roba, les rutines, com si sempre estiguéssim un pas per davant del present. Aquesta pressa per anunciar el que vindrà ens arrabassa l’encant de viure el moment. Ens hem convertit en cronistes del futur, en lloc de viure’l plenament.
Potser la veritable invasió no és la de la pressa, sinó la de la nostra incapacitat per frenar-la. Ens hem acostumat tant a viure en aquest estat d’anticipació que ens sembla normal. Però, potser, si ens aturéssim un moment, si decidíssim viure el que és ara, trobaríem que el temps, de fet, no ens devora: som nosaltres els qui ens empassem la vida amb una urgència mal entesa. Deixar que l’ara sigui ara, que l’estació arribi quan toca, potser ens retornaria una mica d’aquella calma que hem anat perdent.
Vivim immersos en una cursa constant, on tot ha de passar abans del que li pertoca. La paciència s’ha convertit en una virtut poc practicada, i la pressa, en l’única norma. Ja no deixem que les coses succeeixin al seu ritme natural, sinó que les forcem, les anticipem. El temps, que abans fluïa amb calma, ara se’ns escapa entre les mans com si tingués pressa per avançar-se a si mateix. I nosaltres, lluny de resistir-nos-hi, l’esperonem. Cada petit canvi en el clima, cada mínima alteració, ens fa saltar al futur sense ni tan sols mirar el present.
Hi ha una mena d’ànsia generalitzada per tot. Amb prou feines baixen un parell de graus les temperatures, i aquells que fa només dos dies adoraven l’estiu, ja compten els dies per Nadal, sense ni tan sols aturar-se a gaudir de la tardor. Ens precipitem a canviar-ho tot: la roba, les rutines, com si sempre estiguéssim un pas per davant del present. Aquesta pressa per anunciar el que vindrà ens arrabassa l’encant de viure el moment. Ens hem convertit en cronistes del futur, en lloc de viure’l plenament.
Potser la veritable invasió no és la de la pressa, sinó la de la nostra incapacitat per frenar-la. Ens hem acostumat tant a viure en aquest estat d’anticipació que ens sembla normal. Però, potser, si ens aturéssim un moment, si decidíssim viure el que és ara, trobaríem que el temps, de fet, no ens devora: som nosaltres els qui ens empassem la vida amb una urgència mal entesa. Deixar que l’ara sigui ara, que l’estació arribi quan toca, potser ens retornaria una mica d’aquella calma que hem anat perdent.