Pells alienes

Observar una altra pell, una altra vida, sense saber si es tracta d’un desert o d’un jardí, pot arribar a ser una de les activitats més curatives per a un mateix. Contemplar des de fora allò que l’altre habita, imaginar-ne les llums o cicatrius, però amb l’avantatge de saber que mai seran pròpies. Mirar sense jutjar —així ho anomeno jo—: és on la pròpia pell aprèn a entendre’s, o fins i tot a perdonar-se. Al final, la distància —que és el que més ens crida l’atenció—, sempre és un mirall: ens mostra el que temem i tot allò que desitgem.

El 90 % de les vegades que es pronuncia en veu alta la paraula “viure” és per assumir que qui tens al costat ho està fent millor que tu, per tot seguit iniciar un càstig mental, i pensar que tu, amb tot allò que vas recollint, hauries de tenir una vida molt més plena. Rarament pensem en les pells que no només porten temps protegint-se, sinó que, malgrat el desgast, continuen lluitant, anhelant i existint.

No hi ha cap art més comú que imaginar la vida sota una pell aliena. L’enveja i l’admiració són disfresses del desconeixement: ens passem mitja vida intentant intuir què s’hi cou darrere d’allò que volem igualar, sense entendre que, del 100 %, cap pell ens serà mai adient.