Quan un escull no mentir, fa un acte de rebel·lió. És una declaració de guerra contra la hipocresia que ens envolta. És com si la veritat, nua i crua, fos massa per als qui viuen envoltats de falses promeses i paraules buides. Aquesta elecció porta conseqüències: pèrdua de confiança, incomprensió i, a vegades, una profunda solitud. Perquè la veritat no sempre és benvinguda; sovint incomoda, sacseja les consciències, qüestiona els privilegis i destrueix les il·lusions que hem creat per sentir-nos més còmodes.
El grup de la mentida ho fa per comoditat, per escapar d’una realitat que els espanta. Els de la veritat, en canvi, saben que no hi ha millor escapatòria que un mateix; no hi ha refugi que pugui suavitzar l’impacte d’allò que és cert. Aquesta resistència a la mentida tampoc podem dir que sigui fàcil; demana un esforç constant, una força interior que sovint es confon amb la tossuderia o l’orgull.
Una de les meves frases que recordo a diari és: “Com vols avançar a la veritat si ella sempre va per davant”. És una frase que em ressona cada vegada que m’enfronto a situacions on la temptació de dir una mitja mentida es presenta com una sortida fàcil. Però la veritat sempre guanya, és més ràpida, més implacable. No la pots esquivar; ella és constant, mentre que la mentida necessita més dies de vacances per ser sostinguda amb nous enganys.
Els qui opten per viure d’acord amb la seva pròpia veritat han de trobar dins d’ells mateixos una força que no tots posseeixen. No es tracta només de coratge; és una forma de resistència davant d’un món que ens demana ser falsos, una forma d’independència que implica, a vegades, apartar-se dels altres. Segurament, pot allunyar-nos d’aquells que estimem, no perquè no els estimem, sinó perquè posa en perill la seva pròpia existència, perquè s’han acostumat a la comoditat de les mentides.
Aquesta solitud, però, no és la d’un ermità que rebutja el món, sinó la d’una persona que ha decidit ser fidel a si mateixa, encara que això signifiqui renunciar a certes relacions. La veritat et pot despullar davant dels altres, però també ho fa davant d’un mateix. No hi ha res més alliberador que reconèixer els propis errors, que ser capaç de veure’s amb totes les imperfeccions, sense necessitat d’amagar-se darrere d’excuses o fal·làcies. Aquesta autenticitat és un regal, encara que al principi pugui semblar una càrrega.
Qui no menteix paga un preu alt, però també viu amb una llibertat que molts envegen. És la llibertat de no haver de recordar què s’ha dit, de no haver de sostenir una ficció que, amb el temps, es torna insostenible. És la serenor de mirar als altres als ulls, sabent que no hi ha res a amagar.
Per això, sovint som vistos com estranys, com éssers solitaris enmig d’un mar de falsedat, però aquesta solitud és una conseqüència natural, el resultat inevitable de viure d’acord amb una identitat única. I, potser, aquesta realitat és l’única que realment té sentit abraçar.
Em sento tan identificada en tot el que dius. Jo, soc de les fidels, de les de no mentir, i de les de què nota si algú li està mentint, i, tot i això, teu neguen.