La fantasia que més ens tempta és la de desaparèixer, sobretot del món digital. Qui no ha trobat una mica de plaer en buidar correus, tancar comptes o eliminar impulsivament la galeria del mòbil? No deixar rastre i viure… com abans, quan la vida era més anhelada que compartida.

Sempre he pensat que aquest desig de desaparèixer, d’escapar de les pantalles, no és només una reacció passatgera. És un símptoma profundament humà. Estem atrapats en una voràgine digital que ens obliga a estar sempre visibles, a exposar-nos constantment. I això ens fa sentir desconnectats del que realment importa. Cada vegada més gent (independentment de l’edat) es troba desitjant fugir, encara que sigui només per un moment, de la pressió de l’impacte de notícies, dels correus sense fi, de les notificacions… Voler escapar és un acte gairebé instintiu, perquè l’ésser humà necessita silenci per pensar i per existir de veritat.

És curiós com el fet d’apagar una pantalla s’ha convertit en un acte de rebel·lia. Ja no és només qüestió de deixar de veure, sinó de començar a viure. Fugir de les pantalles és una manera de retrobar-se amb la vida més senzilla, aquella que no requereix ser vista ni compartida per ser real. Voler desaparèixer del món digital és, paradoxalment, la manera més natural de tornar a ser fetal.